El viatge a
Huacachina dura una hora i 15 minuts, si no hi ha massa merder a Ica. Quan falta un quilòmetre per arribar ens trobem la carretera tallada, perquè estan celebrant una prova preparatòria per al Dakar a la llacuna. Hem de fer aquest tram caminant.
Potser el que més ens va sorprendre després de gairebé dues setmanes al selvàtic i verd nord, és el paisatge àrid i desèrtic que ens trobem al sud. Sens dubte, la gota que fa vessar el got és Huacachina, un oasi sorgit per l'aflorament d'aigües subterrànies, envoltat de desenes de quilòmetres de sorra. Situat a 5 km de Ica, durant els anys 60 va ser un famós balneari encoratjat pels suposats poders curatius de les seves aigües color maragda. Es van construir cases, hotels, restaurants, es van plantar palmeres, eucaliptus i huarangos, i es van asfaltar els 5 km de carretera que el separen d'Ica. Malgrat tot, és un dels llocs més bonics i cridaners del Perú. Passejar per la sendera que voreja la llacuna o pujar a una de les dunes a veure amagar-se el sol, té un encant especial. Encara que en alguns establiments s'accepten targetes, no hi ha caixers automàtics a la llacuna, per aconseguir efectiu cal anar a Ica.
Entre el tràfic d'Ica i el Dakar, vam arribar una mica tard per veure el capvespre. Vam pujar fins a mitja alçada una de les dunes per tenir bones vistes de la llacuna, palmeres i hotels. Costa molt pujar, millor treure’t les sabates i pujar descalç. Ràpidament te n'adones que a l'únic oasi de Sud-amèrica, el turisme que arriba és bàsicament motxiller, nosaltres som els més vells amb diferència, aquí la mitjana d'edat no supera els 30 anys. Les dues activitats més populars són les passejades en buggy per les dunes, el parapent i el sandboarding (esquí sobre sorra).